Dani was a houseparent in the Cottage at Summerhill School for a year. He now works in a school near where he lives in St Pol, just a little to the north of Barcelona and keeps in contact with many Summerhill kids. The experience of working at the school was important for him in defining his thinking about education and freedom. In this thoughtful article he discusses the experience. The piece is written in Dani’s native language, Catalan. I shall translate it into English for next week’s Monday guest post.
APRENENTATGES
Vaig arribar a Summerhill gairebé per casualitat. Uns deu o quinze anys després d’haver llegit el llibre vaig trobar per Internet que l’escola encara existia i vaig demanar si els podia visitar. Em van dir que hi havia dies de visita però que em recomanaven estar-m’hi com a mínim una setmana. Recordo aquesta estada amb molt afecte. Va coincidir que durant el cap de setmana hi havia una festa. Vaig poder parlar amb famílies, sortir a sopar amb professors, jugar a futbol amb els grans i fer-me amic dels més petits. M’hi vaig trobar tan bé que em van dir que al trimestre següent quedava una plaça lliure i em van proposar que m’hi quedés.
Al cap d’un mesos vaig tornar a Summerhill amb una maleta plena de roba d’hivern, paraigües i impermeables i intencions de bon mestre. Els mesos anteriors havia pensat què podia aportar, definitivament en el sentit acadèmic, i m’havia preparat alguna cosa poc metòdica però, aparentment, absolutament eficaç. Hi arribava, doncs, amb un vestit bastant convencional.
Vaig tornar-hi per fer-hi de houseparent. Summerhill és un internat i els houseparents tenen la difícil, intensa i enriquidora tasca d’estar presents en els moments emocionalment més íntims. Em vaig instal·lar uns dies abans que arribessin els nens. La meva habitació era prou espaiosa. Tenia sostres alts, terra de fusta, un llit de matrimoni, un sofà antic amb tela estampada, un armari ampli, un escriptori senzill i una finestra que donava al jardí sempre verd però encara buit i silenciós. Vaig pensar que m’hi trobaria bé, però amb les quatre coses endreçades que duia a l’equipatge no en vaig tenir prou per donar-li caliu.
La meva habitació es va començar a escalfar amb els primers copets amb nusos de dits menuts a la porta, les preguntes tímidament personals, les mirades progressivament més confiades, les converses sinceres, els riures d’ulls lluminosos i galtes vermelles. I també els nens van omplir les mancances d’aquest acompanyant no tan ben preparat.
La mitja hora abans d’anar a dormir, els nens i nenes dels dormitoris del costat, que tenien entre 9 i 12 anys, apareixien i desapareixien per fer-nos companyia mútuament. La majoria ja s’havien posat el pijama. Obrien la porta, em deien hola, cadascú de la seva manera, més tímida, més tendra, més desmenjada, i seien al sofà, en alguna cadira, o donaven voltes pels pocs metres quadrats. Sovint sortia algun tema de conversa i xerràvem. De vegades jugàvem a un joc de taula o els ensenyava a fer malabars. Els convidava a fruita perquè havíem sopat molt d’hora. Algú portava un llibre o compartien un còmic entre uns quants. Si de la lectura sortia una rialla, el Matteo, que acostumava a passejar o a jugar, demanava entusiasmat què deia el que llegien. I quan li contestaven entre dos o tres feia un riure de complicitat. El Matteo tenia 9 anys i no sabia llegir. I no se n’amagava.
Em va costat més adaptar-me a la nova feina que als set dies de vacances anteriors. Suposo que en la primera visita era més espontani i que ara estava més pendent del que s’esperava de mi, de com havia de respondre. També he de dir que experimentava moltes coses que em confrontaven amb la manera que vaig ser educat. Em sentia desorientat perquè no tenia ni deures, ni lliçons que repassar, ni tan sols un horari definit. El Matteo podia triar no anar a classe i no tenia complexos, i jo em preguntava com havia d’encaixar en aquell lloc tan diferent de tot el que coneixia, què havia de fer per sentir-m’hi valorat.
No vaig ser l’únic que començava curs a l’escola. La Kanon, japonesa de 7 anys, només sabia dir-te un hello musical amb un somriure i la mà alçada cada vegada que passaves a prop d’ella. El Lucca, alemany de set anys, va demostrar tenir molta facilitat de relacionar-se amb només quatre paraules angleses. La Chae Young, coreana de 10 anys, era reservada i preferia les relacions íntimes, d’un en un.
Adaptar-se a un lloc nou demana el seu temps. Qui més em va facilitar les coses van ser els infants. Sempre m’ha admirat anar a un parc infantil amb un nen o una nena i que en menys de dos minuts sigui capaç de fer una colla d’amics. Al principi em dedicava a observar i no m’atrevia a fer gaires coses comunitàries, de la gran comunitat, com quan et conviden a una casa endreçada i no goses remenar el que hi ha ordenat en les prestatgeries. Pel que fa a la part més acadèmica, de vegades entrava a les classes i observava el que hi feien. No em sembla que hi hagués un mètode sinó que la cosa era més aviat orgànica i canviava depenent de la proposta, del mestre o de l’alumnat. Però sí que hi havia maneres semblants d’estar amb els nens i nenes. El nombre reduït d’infants per adult permetia un vincle molt sòlid i un tracte molt respectuós. El jardí era un ampli espai d’experimentació on els nens i nenes pujaven o s’amagaven als arbres, anaven amb patins o bicicleta o es construïen i destruïen cabanes. Hi havia nens o nenes que preferien espais oberts i d’altres racons més càlids. Gairebé cada vespre el Julius i la Ruby feien olor de foc de camp. Un dia em vaig trobar el Silas, lector entusiasmat, sol a la sala gran de la casa gran i sense cap llibre a les mans. “Que estàs avorrit?”, li vaig preguntar. “No. Estic fent un joc mental”, em va respondre. És molt difícil saber què passa pel cap de cadascú. Als adolescents els agradava seure en un banc una mica apartat i passar les hores conversant.
El temps va passar de pressa i tots vam acabar adaptant-nos. Ningú dubtava que la Kanon, el Lucca i la Chae Young parlarien anglès amb facilitat, en un procés natural, sense calçadors ni pressions externes. La relació amb el meu grup de nens va ser fàcil des del principi, i poc més tard ja vaig començar a participar de les altres coses que passaven a la comunitat gran. Em vaig proposar per fer esports diversos i em vaig atrevir a fer excursions de dia o acampades. He de reconèixer que era el que menys coneixia el territori, però que de seguida rebia la col·laboració generosa de la resta de l’equip de professors i houseparents. Trobar-m’hi bé només era una qüestió d’esperar i confiar. I realment vaig sentir que m’esperaven, que esperaven que afermés el vincle i que em pogués mostrar amb espontaneïtat. Que estigués obert a les transformacions que ens provoquen les coses importants, però que em mostrés essencialment tal com sóc, i que ho fes amb confiança.
Leonard
Un dia, tornant a l’escola d’una excursió, em van dir que hi havia hagut un atemptat al metro de Londres. Vaig anar a l’habitació per veure què en deien les notícies. Al passadís em vaig trobar el Matteo, que no en sabia res però va entrar a la cambra darrere meu. De seguida vaig engegar la tele. Els noticiaris repassaven els darrers detalls mentre un rètol corria per la part inferior de la pantalla. “Atac terrorista al metro de Londres!”, va llegir el nen amb uns ulls com unes taronges.
Pocs dies més tard el Leonard, el professor de la classe del meu grup, em va preguntar si havia ensenyat a llegir a la Pera. La Pera era taiwanesa i sempre llegia els seus còmics en xinès, però darrerament també agafava llibres anglesos. No sabem com va aprendre a llegir-los.
Em pregunto si l’escola convencional envia un missatge de desconfiança a l’infant si li diu que no és complet, que si no assoleix certs aprenentatges li falta alguna cosa. Penso que el Matteo no s’avergonyia de no saber llegir perquè sabia que era estimat per ser el Matteo més que per les coses que aprenia. A Summerhill no hi havia exàmens i ningú el valorava més o menys segons el nivell d’aprenentatges que assolia. Tinc amics que amb gairebé cinquanta anys es pregunten si fan el que realment els agrada o només el que s’espera que facin, si s’agraden com són o si estan més pendents d’agradar els altres. Com jo quan vaig arribar a Summerhill.
De vegades aprenem estructures fixes i de seguida pensem que coneixem el camí adequat per arribar als llocs comuns. Però cadascú té el seu ritme i tothom té alguna cosa valuosíssima que els altres no tenim. El Jolyan, l’amic íntim del Matteo, va arribar a l’estiu que encara no sabia llegir. De totes maneres es va apuntar a un taller de teatre. L’obra se la van inventar els nens i nenes amb el Leonard, i anava d’una noia que feia tronar perquè cantava molt malament i d’un príncep fantasiós que buscava nòvia. Per un encanteri, la noia va aconseguir cantar àries d’òpera com els àngels i va enamorar el príncep somniador. En aquest cas, les meves idees preconcebudes em feien deduir que els millors actors serien els que sabien llegir el guió. Però el príncep era el Joly i la futura princesa la Pera, que havia après a llegir anglès no feia gaire. Van fer una representació de l’obra extraordinària. Penso que van actuar amb tanta naturalitat perquè van entrar directament en el personatge, perquè no l’havien llegit en lletres negres sobre paper blanc, perquè no repassaven el guió escrit.
Jo me n’anava aquell final de curs, i el Jolyan, que era tímidament afectuós i de vegades tenia aquests detalls, em va regalar el guió que no havia llegit mai.
Penso que el ventall de coses que es valoren d’un infant a Summerhill és molt ampli. De fet, penso que valorar no és la paraula adequada. Per determinar un valor has d’aturar-te, analitzar, posar nota i anotar-la en una llibreta. Estic parlant de compartir, comunicar, rebre, viure, estimar… Dit això, no crec que els nens i nenes de les escoles lliures o democràtiques tinguin resultats acadèmics més o menys brillants que els d’altres escoles. Suposo que tenen més facilitat per gestionar el temps propi perquè ningú els l’ha planificat des de petits. Suposo que saben més el que volen perquè no han tingut una educació directiva. Suposo que tenen més seguretat en ells mateixos perquè han estat estimats per ser ells mateixos. Vaig sentir una conversa entre exalumnes de Summerhill. A l’escola s’hi fan festes periòdiques en què els exalumnes retornen a casa. Aquestes dues noies estaven al primer curs de la universitat i es queixaven de la feina que tenien. Es queixaven com ens hem queixat gairebé tots en èpoques d’estudi. Però de seguida van saber situar-se. “Hem d’estudiar tant com els nostres companys”, deia una d’elles, “i obtindrem resultats semblants”, continuava, “però nosaltres tenim la sort d’haver gaudit de la nostra infantesa”.
Crec que aquest és el millor aprenentatge: valorar la infantesa per ella mateixa i donar-li espai per expressar-se. Estimar les persones pel que són.
